JAUME ROCAMORA
CALIDA CONSTRUCCIÓ 1966-2006
Del 15 de febrer al 6 de maig de 2007
Ara fa quaranta anys de la primera exposició individual de Jaume Rocamora al Cercle Artístic de Tortosa. Amb el temps, Rocamora ha construït una poètica personal, difícil, a contracorrent, però plenament definida i assumida. Tot plegat el converteix en un artista amb una trajectòria consolidada, reconeguda per la crítica, i amb una presència continuada en les galeries del país i més enllà de les nostres fronteres.
L’exposició Càlida construcció, 1966-2006 proposa una mirada retrospectiva del camí recorregut per l’artista en els darrers quaranta anys. Es tracta d’una reflexió que s’inicia en el moment i l’obra actuals, que defineixen i omplen de significats tota la seva trajectòria anterior.
ELS PRIMERS PASSOS (1959-1975)
Jaume Rocamora inicia la seva formació a l’Escola d’Art de Tortosa. Això li permet, a més d’adquirir les primeres habilitats tècniques, conèixer els artistes i les institucions que en aquells moments protagonitzen la represa cultural a la ciutat, participar en les primeres exposicions col·lectives i guanyar el concurs de novells que organitzava el Cercle Artístic, l’any 1965. La seva obra evoluciona a partir d’una pintura figurativa inicial, de la qual han quedat com a definitoris els seus retrats i els paisatges urbans.
L’ABSTRACCIÓ DE TIPUS CONSTRUCTIU (1975-1985)
A partir de mitjan de la dècada dels setanta, l’obra de Jaume Rocamora experimenta un tombant. Opta per una de les possibilitats de l’abstracció, aquella de tipus racional, geomètrica i constructiva. Aquest trencament es basa en la necessitat psíquica de superar l’impuls d’empatia amb els fenòmens del món, impuls que el porta a les formes geomètriques senzilles, d’arrel euclidiana, en què desapareix tot lligam amb la naturalesa. Rocamora no explica les seves obres, sinó la seva activitat. Té una formació fonamentalment autodidacta i un mètode de treball basat en la recerca i l’experimentació continuades.
Les noves formes sorgeixen de manera intuïtiva mitjançant la investigació amb els materials que Rocamora té a l’abast. Aquests materials són els cartrons dels plegadors de roba que s’acumulen a la sastreria on treballa i al taller del seu pare, també sastre. Es tracta de cartró amb tonalitats grises, marrons i ocres, de textures diferents, que van suggerir a l’artista la possibilitat de noves formes, noves aparences i sensacions. A partir d’aquesta troballa, d’aquest objet trouvé, sorgeix la que serà la tècnica definitòria de la seva obra, el collage.
LA CONSOLIDACIÓ (1985-1995)
L’any 1985 s’organitza una primera retrospectiva de l’obra de Jaume Rocamora, Diàleg de medis o Entre el ple i el buit. Durant la dècada que segueix es produirà la seva consolidació personal i plàstica.
L’obra de Rocamora esquiva qualsevol classificació. Malgrat això, des dels primers moments la crítica coincideix a situar-lo dins d’una abstracció geomètrica singular, de la qual destaquen la particularitat dels materials i les composicions de línies diagonals.
Certament, trobem correspondències evidents amb els moviments abstractes de l’avantguarda del primer terç del segle XX, especialment el constructivisme rus i el neoplasticisme holandès. Estudia aquests moviments, els coneix i els atorga justa importància, però se’n desmarca, fent-ne la seva pròpia síntesi i visió de l’art.
LA PRESÈNCIA DEL COLOR (1995-2006)
Amb una obra consolidada i alliberat de qualsevol subjecció, a partir d’aquest moment supera el pur formalisme de la seva obra constructiva anterior i dóna pas a components formals i conceptuals nous: el color i la tradició grega clàssica. En tot moment continua utilitzant tots els recursos que li ofereix la geometria, que per als grecs, era una forma d’ordenar i racionalitzar l’univers. Des d’aquest moment el color esdevé essencial en la seva obra. Es retroba personalment amb els seus orígens com a pintor i, alhora, amb el món mediterrani al qual pertany, i a les cultures que l’han configurat. Sobre suports quadrats —com a forma perfecta— continua explorant totes les subtilitats de textures i ombres que ofereixen les formes, accentuades pel color.
En darrer terme, rere l’aparent fredor i impermeabilitat dels seus treballs s’amaga la llibertat d’un artista càlid amb la paraula, amb el gest i en el treball, que resol en una abstracció menys freda i més sensual, carregada de significats formals, del que hom inicialment pot preveure o pressentir.
Fragment del text del senyor Ivan Favà